LA PARRÒQUIA

LA PARRÒQUIA I EL TEMPLE DE MEDINYÀ

L'església ha format part important de la vida social i cultural del nostre poble. Al llarg dels anys, el Bisbat ha contemplat sempre la parròquia de Medinyà com a parròquia independent i ha conservat la seva pròpia identitat. Fins el 1994 estava dintre L'arxiprestat de Banyoles, actualment està integrada el arxiprestat de Sarrià - Els Àngels, igual que els pobles veïns de Celrà, Cervià, Sant Jordi etc. En aquest sentit no representaria cap canvi el fet que Medinyà tornés a ser municipi, ans el contrari, esdevindria una coincidència territorial amb la parròquia.

INTRODUCCIÓ

La destrucció de l'arxiu parroquial ens impedeix aplegar dades més abundants sobre la història de l'església de Sant Sadurní de Medinyà. Ens queden les notícies que els bisbes i els seus representants anaren consignant desprès de les visites pastorals, guardades avui a l'arxiu Diocesà. Justament aquest poble tenia un lloc ben precís en aquestes rutes d'inspecció episcopal: ben sovint era el primer o el darrer lloc visitat.

En la butlleta concedida l'any 1017 pel Papa Benet VIII al monestir de Banyoles es fa referència a Medinyà, el Pontífex hi enumera els pobles on els monjos tenien possessions.

L'església és documentada el 1098, quan Dalmau Vidal deixà pel seu testament sacramental uns béns situats a la parròquia de Medinyà.

La parròquia i el temple han de ser forçosament més antics. El fet de dedicar l'església a Sant Sadurní, sant molt venerat a Occitània, així com l'existència a Medinyà de la capella de Santa Fe, culta que té també origen occità ens porta a pensar que potser els immigrants que

repoblaren aquest indrets el S. IX procedien de l'esmentada regió, i que volgueren continuar ací les tradicions religioses que havien après al país d'origen.

L'església romànica

Hem de deixar forçosament indeterminada l'època en que es construí l'església, segurament d'estil romànic, que centrà el culte dels feligresos de Medinyà fins al S.XVIII. Mancant-nos les oportunes investigacions arqueològiques ens cal imaginar un edifici senzill, d'una sola nau. Ací aprengué el servei de Déu, tal vegada com a simple escolà, aquell Gaufred de Medinyà a qui l'any 1196 els seus col·legues, canonges de la seu de Girona, elegiren per bisbe de la diòcesi.

Durant els sis o set segles que estigué en servei el temple romànic, no sofrí reformes d'estructura. Necessità, tot més, reparacions, que els parroquians executaven més o menys diligentment. El 1401, per exemple, calia fer un pilar de pedra i ciment al campanar, perquè l'antic trontollava en tocar les campanes que sostenia. El bisbe visitant manà procedir l'obra i repartir les despeses entre els veïns; deixà dit que qui no hi posés la seva part no fos admès a l'església.

Ordres de reparació de l'edifici similars aquesta es produeixen, amb relativa freqüència, durant els segles XV i XVI. Més tard sembla que els feligresos disposen de mitjans i prenen la iniciativa en aquest aspecte. Que calgués arreglar el campanar el 1.545 a fi que l'aigua plujana no baixes pels forats de les cordes, no permet d'imaginar necessàriament que es tractés d'un campanar d'espadanya. Una torre de finestrals relativament grans podia ser ocasió del mateix inconvenient. I segurament el nostre campanar era la torra, disposició que permet l'allotjament de les dues campanes i dues esquelles o campanes petites que queden inventariades des del S.XV.


Les úniques reformes destecables del vell edifici daten del S.XVI. per aquest temps devia afegir-se una sagristia, existent el 1598. Contemporàniament en una capella lateral, sufragada per la família Xammar, senyors del castell, s'instal·là l'altar de la visitació de la Mare de Déu.

Si l'església restava pràcticament inveriada en la seva construcció, la decoració i mobiliari augmentà al llarg del temps. Contribuïren decisivament a la seva ornamentació i a polaritzar la pietat dels fidels els nous altars que s'hi afegiren.

A l'altar major s'hi conservava el Santíssim en una capsa de plata penjada del sostre que el 1420 el bisbe manà substituir per un sagrari de fusta. El 1483 ens assabentem que aquest sagrari o tabernacle està encaixat en un retaule gòtic. Davant l'altar cremava una llàntia a despeses de l'obre. La boca del presbiteri es tancava, encara el 1440, amb una cortina durant el temps de quaresma: el tradicional "bacallà" que reproduïa en versió reduïda, l'iconostasi de la litúrgia oriental.

A banda i banda de l'altar major n'hi havia dos més, que potser dataven de principis del S.XIII i eren dedicats respectivament a la Mare de Déu i a Sant Pau. El quart altar aparegué abans del 1255. Era el de Sant Pere, i es devia a un veí del poble, Joan Falgueres, del que es conserva la làpida sepulcral a la façana de l'església. Desitjós de assegurar-se celebracions de misses després de la seva mort, fundà un benifet i el dotà amb el delme del veïnat de Santa Fe.

Les devocions medievals anaren cedint el lloc a les noves. El 1691 els altars de Sant Pere i Sant Pau i de la Mare de Déu havien quedat reduïts a les dimensions d'una creença. Així quedava espai per l'altar de la Visitació de Maria, bastit pel Sr. Xammar, que devia allotjar-se en una capella lateral. El 1626 s'esmenta l'altar del Sant Crist. El 1628 s'inventarià un altar del Roser, seu de la confraria del Rosari, que els frares dominicans, anaven establint pels nostres pobles tot difonent la pràctica del res del mateix nom.


Durant els segles XVII IXVIII s'enriquí l'església amb joies i ornaments. A través dels successius inventaris pot constatar-se el lent millorament del tresor litúrgics.

El temple actual

Amb data de 26 d'abril de 1762 el vicari general del bisbat, Dr. Domènec Berenguer donà al rector de Medinyà, Dr. Benet Pagès, permís per posar la primera pedra de l'ampliació del temple parroquial.

Els veïns de Medinyà emprengueren una obra de tanta embargadora perquè l'església se'ls havia quedat petita. No els mancaven, a més, els mitjans econòmics i l'estímul que sempre dóna l'exemple dels veïns.

En el cas de Medinyà, l'ampliació es feu pel cantó de la porta principal. No cal creure que s'enrunés tot l'edifici antic: els visitadors diuen explícitament que l'enderroc fou parcial. El fet que la façana sigui tan pròxima a l'edifici veí i que el campanar quedi encastat incòmodament dins de l'església, sols s'expliquen si es suposa que s'aprofitaren al màxim els elements utilitzables de l'església vella, campanar i absis principalment, mentre es traslladava la façana més cap a ponent.

La guerra de la independència no sembla haver afectat l'edifici, però si en perjudicà el tresor: la plata i ornaments de la parròquia es reduïren per meitat.

3.4.d Últimes reformes

L'església conservà i augmentà, al llarg del segle XIX, el seu patrimoni.

Els fets dolorosos de 1936 significaren la destrucció dels retaules i la pèrdua del petit tresor de peses litúrgiques. El temple es convertí en un magatzem. La restauració, desprès de la guerra fou lenta. s'emmoseià el terra de l'església, es va fer el presbiteri, es van comprar bancs i imatges, L'any 1959, essent rector Mn. Xavier Arnau, es va pintar tota la paret de l'absis amb escenes del martiri de Sant Sadurní i de Santa Fe. i de la vida de Sant Antoni i Sant Isidre, La primera capella de la banda nord es dedicà al Santíssim sagrament, la segona a Sant Josep, i la pila baptismal es col·locà a sota l'escala del cor. A la primera de la banda de migdia, dedicada al sagrat Cor, es posà també una imatge de la Purísima; al centre de la segona una de la Mare de Déu dels Dolors, i a la tercera un Sant Crist. En una fornícula, oberta al mig del pilastra del cantó de Tramuntana, aprofitant l'obertura que havies deixat l'enderroc de la trona, es col·locar una imatge de la Mare de Déu de Fàtima i, a l'altre banda, una de la mare de Déu del Roser.

L'any 1965 es varià la disposició de l'altar major per tal de permetre la celebració de la missa de cara a la gent i s'emmoseià el presbiteri.

El pas del temps i el mal estat dels teulats deterioraren les pintures i degradaren lentament tot l'edifici. Vista la necessitat de reformar tot el conjunt, vigílies de Nadal de l'any 1981, es van emprendre les obres de restauració de l'interior desprès d'haver renovat la teulada de l'ala nord. Aquestes obres van consistir sobretot en un treball de dignificació general de l'edifici: pintura, instal·lació elèctrica, i fusteria. En concret, es refer el terra del presbiteri, s'obri l'ull de bou central i es renovà el finestral del cantó de migdia. La mesa de l'altar major també es reformar: descansa sobre un peu de ferro que fa joc amb una creu penjada a la paret frontal i amb l'ambó.

L'antiga sagristia s'ha convertit en capella del Santíssim, apta per a les celebracions dels dies feiners.

Les dues primeres capelles laterals es destinen a celebracions sacramentals: baptisme i penitencia; les del mig es dediquen a Sant Sadurní i a la Mare de Déu del Roser, i la de darrera de tot, de la banda de migdia, al Sant Crist.

Aquests treballs es van poder fer gràcies a la col·laboració del nostre rector Mn. Modest Prats, del Bisbat, de la Diputació de Girona, i de la majoria de feligresos medinyenecs.
El dia 13 de març, dissabte de la segona setmana de quaresma de l'any 1982, el bisbe de Girona, Jaume Camprodon i Rovira consagrava l'altar major de la parròquia de Sant Sadurní de Medinyà. El poble fidel s'aplegà al voltant del seu bisbe per celebrar aquesta festa.